Fer de la cultura una eina per la revolució

El text següent és una adaptació de la xerrada que va tenir lloc el maig del 2024 en el marc de les Jornades Crítiques de l'Assemblea de Lletres de la UAB

L'objectiu d'aquesta xerrada és parlar sobre la cultura revolucionària i l'experiència històrica de la Revolució Cultural, una de les campanyes polítiques més importants de la història de la humanitat, en què es va posar al centre del debat la qüestió de la cultura. En el sentit més bàsic del terme, quan parlem de cultura fem referència a un cúmul de coneixements, tradicions, costums i expressions artístiques d'un grup social, d'una societat. I en la mesura que les societats són un reflex de la lluita de classes, podem veure també com la formació de les classes socials ha afectat a com entenem la cultura.

Per exemple, podem veure que a els grups prehistòrics la cultura era una cosa intrínseca a la pròpia comunitat i que -en major o menor grau- l'accés i la participació en aquesta era accessible a tots els membres. Amb el desenvolupament de l'estat i les primeres divisions de classes, però, certs sectors de la societat (els esclaus, per exemple) queden divorciats de la cultura. Per a filòsofs com Aristòtil els esclaus eren éssers inferiors, “instruments vivents”, i que per tant no tenien dret a gaudir de la cultura i lleure de la societat grega com la resta de persones. D'altra banda, amb l'arribada del feudalisme, el camperol explotat, tot i haver de treballar per al senyor feudal, també guanya certa autonomia i identitat pròpia, en la mesura que també es pot autoabastir i pot disposar de més temps lliure depenent de la època de collita, generant relacions i petites comunitats atomitzades amb costums propis. En qualsevol cas, i especialment a Europa, la religió cristiana serviria com un instrument fort de control social i cultural per part de l'estat, que només s'anirà esquerdant a poc a poc amb l'arribada del capitalisme.

Amb el desenvolupament de la classe mercantil i les primeres relacions burgeses es buscava debilitar l'autoritat feudal i religiosa amb una defensa d'un projecte il·lustrat, que promulgava qüestions com l'educació pública i l'accés generalitzat a les arts i la cultura. No obstant això, allò que es presentava com el programa universal de l'home il·lustrat era realment una expressió de la cosmovisió burgesa, que deliberadament ignorava la qüestió de classe. I és que, amb el desenvolupament de la industrialització, una altra nova classe també havia anat emergint: la classe obrera, que comptava amb els seus propis espais de socialització, generant una cultura pròpia, referida comunament com a cultura popular.

Aquesta cultura popular naixia de les pròpies dinàmiques i altibaixos de la vida proletària, i en la màxima expressió podien suposar una cultura crítica de l'ordre existent, que anticipés l'extinció de les relacions de producció capitalistes. Tanmateix, aquesta cultura crítica també podia acabar sent absorbida per la cultura burgesa. De fet, en la mesura que les idees imperants són les de classe al poder (la burgesia), aquestes tenen més facilitat per reproduirse, expandir-se i cooptar moviments. Pensem en tots aquells espais culturals que havia conquerit la socialdemocràcia alemanya a principis del segle XX i que no obstant no van evitar la fallida ideològica de la II Internacional. Un exemple actual més senzill seria el de cançons propis de gèneres o estils musicals amb una tradició anticapitalista (com alguns corrents del punk o el folk), que han estat fàcilment reapropiades pels interessos del capital, despullades del seu context original. Històricament aquesta cultura proletària ha aconseguit mantenir-se crítica i ha estat capaç d'oposar-se a la seva apropiació quan ha estat lligada a l'activitat i la conducta militant: quan la cultura propulsa les persones a organitzar-se, quan l'art no està desconnectat de les masses, sinó que crea un lligam més ferm al voltant de l'acció revolucionària conscient.

La creació d'aquesta consciència revolucionària, d'aquesta psicologia col·lectiva militant que mou les masses, és una cosa que passa en situacions molt específiques, com ara els grans processos revolucionaris. És necessària l'existència d'un component subjectiu (per exemple l'hegemonització de certes idees comunistes a principis del segle XX, la creença real que estaven preparats com a classe per dur a terme la revolució) i unes condicions objectives (crisi derivada de la Primera Guerra Mundial, constitució d'un Partit Comunista capacitat per a la presa del poder i l'enfrontament perllongat), només en aquest cas podem parlar d'una situació revolucionària.

En el cas de la Revolució Xinesa, la pròpia fundació del Partit Comunista de la Xina prové de l'entorn comunista que s'havia gestat al voltant de la revista Nova Joventut, que havia tingut la màxima expressió al Moviment del Quatre de Maig, que havia centrat gran part dels seus esforços a liderar una crítica a la societat tradicional xinesa i al corrent filosòfic del confucianisme. De fet, va ser durant l'anomenat “segle d'humiliació” (anomenat així per les successives invasions imperialistes que va patir el país durant diverses dècades) que es van anar creant les condicions objectives per començar a trencar amb segles de pensament tradicional i feudal opressiu que havien trepitjat la cultura popular. Al llarg de les diferents fases de la revolució, el Partit Comunista de la Xina va aconseguir atraure i incorporar les àmplies masses en la lluita per la conquesta del poder, i implicar-les en la construcció del socialisme, entre els objectius del qual es trobava l'hegemonització de la cultura i cosmovisió proletària.

Entre les campanyes que es van llançar des del PCX per incidir en l'avenç del socialisme es troba per exemple la del Gran Salt Endavant, de la mateixa manera que a l'URSS també s'havia plantejat campanyes d'industrialització per acabar amb les relacions de producció endarrerides al camp. Però en el cas xinès, a més, el Gran Salt Endavant té unes particularitats específiques, ja que el desenvolupament de les forces productives se subordina a una forta mobilització i apoderament de les masses, primant l'objectiu de cultivar una consciència socialista. Precisament perquè el procés d'abolició total del vell ordre capitalista i l'establiment del nou ordre socialista té les seves pròpies contradiccions, i hi ha el potencial que el capitalisme sigui restaurat si la dictadura del proletariat es veu desvirtuada. D'aquesta manera, veiem que si bé a l'URSS als anys 30 hi ha un fort desenvolupament industrial que permet mecanitzar el camp, per exemple abastint amb tractors les granges, també subsisteixen actituds petit-burgeses que podien estar interessades a utilitzar els avenços productius per vendre productes a preus més barats al mercat negre. Aquest problema s'agreuja si, com en el cas de l'experiència soviètica, després de totes les dificultats que s'havien travessat, a finals dels anys 50 i principis dels 60 la supervivència del model socialista es dóna per fet, i es comença a ignorar la necessitat de la lluita de classes, perdent progressivament la cultura i actitud militant. De fet, els comunistes xinesos van observar com Khrusxov i Breznev donaven ales als elements burgesos que subsistien: consentint el desenvolupament del mercat negre, privatitzant l'economia, desviant-se dels principis marxistes-leninistes sobre la dictadura del proletariat… i com aquest procés també es estava començant a donar a la Xina sota el mandat de Liu Shaoqi, que havia assumit la presidència del país el 1959.

Com a conseqüència d'aquesta tensió interna, la lluita per la supervivència del socialisme a la Xina s'acaba expressant clarament en una lluita de línies al si del partit. El mateix Mao, a principis de la Revolució Cultural el 1966, cridaria les masses a “bombardejar les casernes” de la reacció i del partit comunista, és a dir, s'estava disposat a deslligar una nova revolució per mantenir el socialisme. I en què consisteix aquesta nova revolució? Normalment s'ha intentat caricaturitzar el període de la Revolució Cultural reduint-ho tot a històries de joves exaltats violents que van arribar a matar professors, o a un cop d'estat de Mao, sense entrar a l'essència real del projecte. És important entendre la Revolució Cultural com una resposta directa al revisionisme de l'URSS, i com una manera d'aterrar aquesta crítica a nivell pràctic, continuant la lluita de classes sota el socialisme, entenent que la manera com la gent participa a l'estat socialista l'afecta i pot tenir un efecte en el restabliment del capitalisme. Es tracta d'un projecte en virtut del qual les masses podien criticar el govern, podien discutir sobre com s'havia d'avançar cap al comunisme, llegir i estudiar teoria marxista, i en què es van acabar creant noves formes de poder, com els comitès revolucionaris de “triple integració” format per treballadors/es, soldats i quadres, en què combinaven les seves experiències i crítiques.

La Revolució Cultural inicialment va començar com una campanya pacifica, centrada a elaborar i penjar grans cartells amb crítiques (dazibaos) als murs de les ciutats. Tot i això, després que les tensions en algunes universitats augmentés després que els primers destacaments de Guardes Rojos critiquessin les tendències i actituds burgeses en el sistema educatiu, assenyalant professors i rectors específics, l'ala dreta del partit va reaccionar intentant infiltrar i neutralitzar el moviment dels Guàrdies Rojos creant “grups de treball” a les universitats favorables a la línia de Liu i Deng Xiaoping (1), i que estaven formats principalment pels fills de quadres importants del partit. Va ser llavors quan aquests grups de treball van començar a protegir els elements burgesos i dirigir la violència contra altres estudiants, generant confusió. Davant la situació, l'esquerra del PCX (liderada per Mao i el Grup de la Revolució Cultural) (2), van assumir que en la mesura que la Revolució Cultural suposava una mobilització de les masses revolucionàries per la renovació del poder proletari contra els partidaris de la restauració capitalista, la violència havia de ser part del procés.

Al llarg de la Revolució Cultural aquesta mobilització prendria diferents maneres, però en qualsevol cas una de les qüestions principals era recuperar aquesta cultura crítica i militant, dirigida contra el govern i la línia burgesa. A partir dels problemes que s'identificaven, que persistien i que es criticaven en la transició cap al comunisme, es va fer una aposta perquè tota la societat es formés en tots els àmbits, que els estudiants també aprenguessin del treball en camp, que aprenguessin a fer servir armes, que estudiessin els clàssics revolucionaris i les experiències revolucionàries històriques que s'havien donat al món (com la Comuna de París i la Revolució Russa). Durant una de les fases de la Revolució també es van identificar les anomenades Quatre Coses Velles, com a elements que continuaven perpetuant les relacions socials antigues (vells costums, vella cultura, vells hàbits i velles idees), i que es va traduir en intents d'acabar amb certs pensaments feudals, com que la classe era un aspecte hereditari, o la lluita contra el masclisme i matrimoni concertat. En contraposició s'intentaven formular noves expressions culturals, per exemple en l'àmbit de les obres teatrals (que fins aleshores eren predominantment occidentals), també hi va haver canvis a l'exèrcit, i es van crear noves cèl·lules de poder, com assemblees estudiantils, fronts femenins i laborals, independents de les estructures i sindicats governamentals originals.

El IX Congrés del Partit Comunista de la Xina, que va tenir lloc el 1969, va permetre que una gran quantitat de nous membres, mobilitzats durant la Revolució Cultural, fossin elegits, revitalitzant la línia proletària al Partit. Tot i això, la defensa i protecció de la dictadura del proletariat es veurien minvats a finals dels 70 per una sèrie d'esdeveniments (com un intent de cop militar) que van enfortir novament a la línia dreta del Partit, reduint el marge de maniobra dels principals líders d'esquerra (com la Banda dels Quatre, arrestats després de la mort de Mao) (3). Tot i que en última instància la via socialista va acabar sent derrotada a la Xina, la Revolució Cultural van suposar aproximadament 10 anys d'una extensa mobilització i organització popular, una de les forces principals de la qual van ser els estudiants. Per a aquells que ens considerem comunistes una de les lliçons que hem d'aprendre d'aquesta experiència és que la lluita de classes no s'acaba després de la revolució, i que s'estén a l'àmbit de la cultura com a eina de lluita contra el vell ordre social.

(1) L'ala dreta del partit estava formada per partidaris de la via capitalista que ocupaven posicions claus: El President de la República, Liu Shaoqi, el Secretari General del Partit, Deng Xiaoping, el Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, Luo Ruiqing (i el seu successor Yang Chengwu), el Mariscal de l'Exèrcit, He Long, el Cap del Departament de Propaganda del Partit, Lu Dingyi i el seu successor Zhou Yang, els vicepresidents del govern, Tan Zhenlin i Bo Yibo. I a un nivell més baix, els alcaldes de Pequín (Peng Zhen), de Xangai (Cao Diqiu), de Tianjin, Wuhan i Guangzhou. I també degans d'universitats (com el de Pequín, Lu Ping), directors de fàbriques, presidents de comuna i molts altres.

(2) L'ala de l'esquerra del partit estava format per quadres o membres del Politburó integrants del Grup de Revolució Cultural, com Jiang Qing, Yao Wenyuan, Zhang Chunqiao, Wang Hongwen, Xie Fuzhi, Kang Sheng i Chen Boda. Inicialment, Mao també va rebre el suport de figures com Lin Biao (ministre de Defensa) que acabaria movent-se cap a postures ultra-esquerranes o persones com el primer ministre Zhou Enlai que es mantindrien en posicions centristes.

(3) A mitjan 1970, en el context de la Segona Sessió Plenària de l'IX Comitè Central del PCX, es va començar a accentuar la lluita de línies entre el grup liderat per Jiang Qing i la camarilla de Lin Biao, suspenent-se les preparacions per a la IV Assemblea Popular Nacional. Veient que el seu poder al partit s'afeblia, Lin Biao va intentar organitzar un cop d'estat el setembre del mateix any, però quan aquest fracàs va decidir fugir amb avió des de l'aeroport de Shanhaiguan amb rumb a l'URSS, (no obstant l'avió es va estavellar a Mongòlia, morint tots els passatgers). A partir d'aquí, l'ala esquerra del partit aniria perdent posicions, la campanya contra l'ultraesquerranisme de Lin Biao va acabar sent utilitzada per la dreta per deslegitimar la Revolució Cultural, i encara que posteriorment es va intentar llançar la campanya de crítica a Deng Xiaoping el 1975 ja era massa tard. Després de la mort de Mao "la banda dels quatres" (Jiang Qing, Wang Hongwen, Yao Wenyuan i Zhang Chunqiao) va ser arrestada i es va posar oficialment fi a la Revolució Cultural.