Resum de la Sessió 1: Del socialisme utòpic al científic

Dimecres 25 d'octubre passat el Grup d'Estudi Contradicció i Lluita es va reunir per dur a terme la seva primera sessió, amb l'obra de Friedrich Engels, Del socialisme utòpic al socialisme científic, publicat el 1880. Després d'una petita presentació dels principis i objectius del Grup d'Estudi, es va dur a terme una discussió sobre algunes de les idees principals del text, dedicant 15-20 minuts a cadascun dels tres apartats del llibre. A continuació es recullen breument alguns dels principals punts amb l'objectiu de fer un petit resum de referència, i que serveixi per a aquells interessats a participar en futures sessions:

Començant per l'Apartat I, la conversa es va centrar en com els principis propugnats per la Il·lustració -idees com l'eterna justícia, la igualtat basada en la natura, els drets inalienables de l'home- havien representat merament una visió burgesa i parcial de la realitat, i que tot i que durant les revolucions del segle XVIII la burgesia s'havia erigit com a representant de tota la societat, realment el seu poder s'assentava sobre l'opressió de l'emergent classe obrera. Es va observar que, si bé en aquest tipus de revolucions la burgesia havia estat qui havia exercit el paper de classe dirigent, la força principal mobilitzadora havien estat les primeres capes d'oficials i jornalers que s'estaven proletaritzant, i que precisament la seva inhabilitat de direcció es devia a que que encara era una classe en formació. Que la burgesia s'alci com a emancipadora de tota la humanitat nega, a la pràctica, la societat de classes. En l'actualitat aquesta visió burgesa i idealista d'entendre la realitat continua sent comú, i es van esmentar exemples com el del típic empresari que argumenta que l'empresa funciona com a “una gran família” o quan el representant polític de torn descriu pactar amb la patronal com “reactivar el diàleg social”.

Pel que fa als primers pensadors del socialisme utòpic, com Saint-Simon, Fourier o Owen, es va concloure que si bé havien identificat certes limitacions del model burgès (l'individualisme, la propietat privada, la desigualtat etc.) aquests no havien estat capaços d'articular les seves propostes en termes de conscienciació i organització del proletariat com a classe revolucionària. En l'actualitat, podem veure com tots els partits polítics petit-burgesos tampoc aspiren a organitzar la classe obrera en un partit propi, sinó que més aviat esperen que l'activitat política de les i els treballadors es limiti al suport passiu i el vot cada quatre anys, sense cap perspectiva revolucionària.

Durant la sessió del grup d'estudi, la debilitat de les propostes dels pensadors utòpics esmentats va ser posada en relació amb la situació del propi proletariat, que era encara una classe incipient en aquell període entre les Guerres Napoleòniques i les Revolucions de 1848. Només a mesura que que la gran indústria capitalista es desenvolupa als països més avançats l'antagonisme entre burgesia i proletariat es veu accentuat, i amb això maduren les primeres concepcions socialistes que pretenen analitzar aquest fenomen científicament, mitjançant el marxisme. El desenvolupament de les forces productives impregna les relacions socials, i de la mateixa manera que construccions ideològiques com la nació-estat o el protestantisme no podrien haver nascut abans que es donessin les condicions necessàries per fer-ho en els orígens del capitalisme durant els s. XVI-XIX, el socialisme utòpic respon a una etapa encara embrionària del desenvolupament capitalista i del moviment obrer.

Pel que fa a això, i lligant-ho amb el que Engels discuteix a l'Apartat II, la maduresa del pensament socialista també està condicionada pels avenços en la investigació de les ciències naturals i la història, i observa el pas de formes de pensament incompletes (la dialèctica grega, el materialisme metafísic del segle XVIII, l'idealisme alemany) a formes més avançades d'estudi (materialisme dialèctic i materialisme històric). Durant la sessió, es va intentar definir conceptes com la dialèctica i la metafísica, i es va discutir sobre la utilitat del materialisme dialèctic a la nostra activitat política del dia a dia, no caient en anàlisis parcials (per exemple, mitjançant l'obrerisme o essencialismes biològics que condueixen a la transfòbia), o incapaços d'assumir els avenços qualitatius en el propi si del pensament comunista (per exemple, el desenvolupament del leninisme i del maoisme). Com indica Engels, el pensament dialèctic implica entendre que “el coneixement sistemàtic del món exterior pot progressar gegantinament de generació en generació”. Per arribar a conclusions polítiques correctes no podem deixar que la particularitat ens impedeixi veure el funcionament del tot en conjunt, però tampoc permetre que la totalitat ho absorbeixi tot en sistemes tancats estèrils incapaços d'adaptar-se.

Un projecte emancipador, per molt detallat que sigui, no té cap operativitat revolucionària en la mesura que s'abstragui de la lluita de classes en el moment històric actual. Seguint amb aquesta idea i parlant sobre la necessitat d'organització del proletariat com a classe -i entrant ja a l'Apartat III- es va passar a comentar la relació entre la consciència de classe i com aquesta es veu afectada per l'alienació. L'alienació, en termes generals, fa referència a l'acció per la qual l'ésser humà genera formes separades i independents de si mateix (amb objectes com Déu, l'Estat etc.), alhora que continua subjecte a aquestes categories, sustentant la seva manera de relacionar-se socialment i entendre's així mateix. Més concretament, sota el capitalisme, aquesta contradicció s'observa en com malgrat ser la tasca del treballador l'element indispensable per a la creació del producte i ser ell qui realitza efectivament la feina, aquest no en serà amo, sinó que passarà a les mans privades del burgès. És a dir, la producció social col·lectiva (cada cop més interconnectada, coordinada, generalitzada, centralitzada) entra en contradicció amb l'apropiació privada. És a dir, hi ha una dissonància entre les forces de producció i les relacions de producció. A la sessió es va esmentar com a exemple, el fet de com tot el que envolta el treballador en el seu dia a dia ha estat possible gràcies a aquesta producció social, el seu habitatge, els seus mobles, el transport, la calefacció, serveis estatals etc. i que no obstant aquests estan condicionats per relacions basades en la propietat privada dependent de la recerca de benefici i expansió capitalista, cal treballar a canvi d'un salari, demanar préstecs a un banc, cobrir factures, la possibilitat de retallades etc.

Finalment, també es va analitzar la idea que la concepció materialista de la història parteix de la tesi que la producció, i darrere seu el canvi dels seus productes, és la base de tot ordre social. Al nivell més bàsic, perquè una comunitat se sustenti en el temps, cal que aquesta produeixi i es pugui continuar reproduint. El repartiment i l'organització del excedent produït genera alhora les primeres classes i la necessitat de justificar aquestes jerarquies. Per això, aquesta importància de l'estudi de les transformacions en el mode de producció i canvi, així com les contradiccions que les empenyen no és una cosa aleatòria, i han de ser enteses en termes generals per evitar caure en l'economisme (centrar l'acció política exclusivament a les demandes econòmiques immediates de les i els treballadors, desatenent el projecte revolucionari i els seus objectius finals).