Resum de la Sessió 2: El Manifest Comunista

El passat 16 de novembre el Grup d'Estudi Contradicció i Lluita es va reunir per dur a terme la segona sessió, amb l'obra de Marx i Engels, El Manifest Comunista, publicat el 1848. A continuació es recullen breument alguns dels temes principals que es van tractar, amb l'objectiu que es pugui utilitzar de referència per a aquells que no hi van poder assistir. Tenint en compte que per a algunes de les persones era la primera vegada que llegien el Manifest, la sessió va començar fent un petit resum del context històric:

A diferència d'altres textos de Marx i Engels més extensos i detallats, el Manifest té un estil més militant i directe, l'objectiu del qual és transmetre de manera efectiva la visió comunista del món i cridar a l'organització del proletariat com a classe. Tot això en un moment històric d'auge de moviment obrer, que es desencadenaria amb les revolucions del 1848, però en què encara no existien partits obrers com a tal, sinó més aviat diferents moviments populars en favor de drets democràtics i laborals (per exemple, el Cartisme), així com organitzacions radicals de treballadors escampades principalment per Europa.

Marx i Engels no eren simples intel·lectuals aliens al moviment obrer, sinó que s'implicaven partidàriament en els esdeveniments polítics del moment. Després que Marx hagués d'exiliar-se de Prússia i de París per la seva activitat política, el 1846 ell i Engels van fundar a Brussel·les el Comitè Comunista de Correspondència, que posteriorment s'ajunta amb La Lliga dels Justos per formar La Lliga Comunista, per a la qual s'escriu el Manifest. Quan la Revolució de 1848 esclata als Estats alemanys, Marx viatja a Colònia per estar a prop dels esdeveniments i recolzar els aixecaments, i Engels arriba a participar en enfrontaments armats contra les autoritats al Sud d'Alemanya.

Durant les revolucions de 1848-49, els esforços de la classe obrera per enderrocar el règim burgès van aconseguir atreure el suport tàctic d'altres classes. No obstant, l'intent de portar la revolució social fins a les últimes conseqüències es va veure truncat per la vacil·lació i traïció una petita burgesia que temia la realitat d'un veritable poder obrer. Com assenyala Engels en un dels prefacis al Manifest, “les revolucions del 1848, tot i que lluitades sota la bandera del proletariat, només van portar els obrers a la lluita per treure les castanyes del foc a la burgesia”.

L'ascens de la burgesia

El Manifest pretén exposar una anàlisi científic que pugui servir de base teòrica per a un projecte revolucionari comunista. Comença parlant sobre la història de la societat humana com una història de lluites de classes, i d'aquí se n'extreuen una sèrie de tendències generals: la tendència ascendent i el paper revolucionari que ha tingut la burgesia en els darrers segles, però que alhora tendeix a engendrar el seu pol oposat –el proletariat- que ara ha d'assumir aquesta tasca revolucionària i superar el mode de producció capitalista, generant-se una contradicció antagònica entre proletariat i burgesia on els comunistes juguen un paper determinant.

A partir de la idea continguda al principi del Manifest sobre la lluita de classes com a motor de la història es va obrir una discussió al Grup sobre la naturalesa dels estats moderns i la democràcies burgeses actuals. D'aquesta manera, es va parlar sobre la manera com l'Estat s'entén des del Marxisme-Leninisme-Maoisme: com un instrument de dominació d'una classe sobre una altra (és a dir, la dictadura d'una classe sobre una altra). Un instrument que no sempre ha existit a la història humana, sinó que sorgeix amb l'aparició de la propietat privada i amb la consegüent desigualtat i lluita entre classes. Per mantenir i defensar la seva dominació, la classe dominant requereix un aparell de coerció, “una força especial de repressió” que pren la forma d'Estat, i que actualment representa els interessos de la classe burgesa en conjunt. Com assenyalael Manifest “Avui, el Poder públic és, purament i senzillament, el Consell d'administració que regeix els interessos col·lectius de la classe burgesa”.

En el cas de la burgesia, la lluita de classes i tota una sèrie de processos històrics que va impulsar la van posar en una situació avantatjosa: l'empobriment extrem dels camperols, la centralització de punts de comerç en certes rutes o zones costaneres, el sorgiment de les primeres ciutats, els avenços en navegació que van permetre l'augment i expansió del comerç, el pas de la divisió en gremis professionals a la divisió del treball dins dels tallers de manufactura, i el pas de la manufactura a la gran indústria a mesura que es desenvolupen noves comunicacions i línies de transport i s'hi acumula capital. Tot això suposa l'augment de l'intercanvi de béns mitjançant l'existència generalitzada de mercaderies, que són produïdes per compte d'altri sota un règim de divisió de treball que permet produir més quantitats i més ràpid, i que es troba en constant expansió i competència. Les relacions de producció feudals havien quedat desfasades: la monarquia, l'església i la noblesa havien perdut força a mesura que el capitalisme es desenvolupa i la dictadura de classe burgesa pren la forma de l'estat-nació actual.

El potencial revolucionari del proletariat

Seguint amb la discussió sobre l'Estat, queda clar que la tasca del proletariat de prendre el poder no s'ha de confondre amb l'objectiu de guanyar eleccions o formar governs, com pretenen els principals partits d'esquerres, sinó que consisteix en la destrucció de l'estat actual (dictadura burgesa) i substitució per una força especial proletària (dictadura del proletariat). Com diu el Manifest, els objectius immediats dels comunistes consisteixen a “formar la consciència de classe del proletariat, enderrocar el règim de la burgesia, portar el proletariat a la conquesta del Poder”.

A partir d'aquí, es van debatre més en profunditat les implicacions pràctiques de la transició al comunisme en la dictadura del proletariat i sobre la democràcia proletària, que si bé no es tracten a fons al Manifest –en ser conceptes que serien enriquits posteriorment per les experiències de construcció socialista- es va considerar oportú tractar. Pel que fa a la fase de transició, es va parlar sobre el potencial que té la classe obrera de “ser l'última classe de la història”. I és que, alhora que el proletariat pren el poder i exerceix la dictadura del proletariat, aquest també té en última instància l'objectiu d'abolir totes les classes (inclosa la classe proletària) i amb això la desaparició del propi estat o semi-estat proletari.

Aquesta transició, però, no és immediata, ja que el vell ordre burgès no desapareix de la nit al dia. Aquest caràcter dialèctic també s'observa en una altra de les parts del Manifest, per exemple, el fet que a nivell pràctic el proletariat en la revolució s'alci primer com a “classe nacional” no impedeix que tingui una finalitat necessàriament internacionalista. Aquesta idea es va posar en relació amb l'exemple pràctic de l'URSS, i amb el fet de com la Revolució d'Octubre va suposar la fi de la presó de nacions tsarista i el reconeixement del dret d'autodeterminació, si bé al seu torn el setge capitalista sobre la Unió Soviètica condiciona la subsistència de les fronteres estatals i la diplomàcia amb països burgesos, alhora que manté la seva posició com a Caserna General de la Internacional i de formació de quadres comunistes de tot el món. (Sobre la subsistència de formes burgeses a la fase socialista recomanem la lectura del Cap. V de l'Estat i la Revolució de Lenin, que sens dubte tractarem més a fons en el Grup d'Estudi en el futur).

Pel que fa a la qüestió de la democràcia (que tal com es va observar al Grup, no s'esmenta pràcticament en el text), cal recordar que tal com va afirmar Lenin “És lògic que un liberal parli de democràcia en termes generals. Un marxista no s'oblidarà mai de preguntar: Per a quina classe?”, és a dir, no es pot parlar de democràcia en abstracte, sinó atendre el seu caràcter de classe: fins i tot la república burgesa més democràtica i progressista del món no deixa de ser una dictadura burgesa. En aquest sentit la democràcia proletària, en contrast, es desplega com el govern de la majoria sobre el de la minoria, amb el control efectiu de les masses sobre els líders (revocabilitat de càrrecs, crítica i autocrítica etc.) i sobre els mitjans de producció (socialització de la producció), mitjançant una participació constant de la classe treballadora en l'administració de l'estat, encaminada activament i conscientment cap al comunisme. Alhora, això implica la repressió i suspensió de drets de les classes explotadores (suprimir els seus privilegis, impedir acumulació privada, etc.).

El paper dels comunistes

Pel que fa al paper dels comunistes, al Manifest es diu “els comunistes no es distingeixen dels altres partits proletaris més que en això: en què destaquen i reivindiquen sempre, en totes i cadascuna de les accions nacionals proletàries, els interessos comuns i peculiars de tot el proletariat, independents de la seva nacionalitat, i en què, sigui quina sigui l'etapa històrica en què es mogui la lluita entre el proletariat i la burgesia,mantenen sempre l'interès del moviment enfocat en conjunt”. En aquest sentit, entenem que els comunistes han de ser els elements més avançats i destacats entre la classe obrera per la seva valentia i capacitat de combat, i que han d'estar estretament vinculats amb les masses i elevar les seves lluites. Més concretament aquesta idea es va posar en relació amb el concepte leninista del partit de nou tipus (el partit de quadres format per revolucionaris professionals, el més clandestí possible i dedicat activament a organitzar la revolució) en conjunció amb el concepte maoista de la línia de masses. Com va dir Lenin, “tret del poder tot és il·lusió”, i el poder només es construeix quan les masses fan seves les idees revolucionàries i les posen en pràctica fins a les últimes conseqüències.

Utilitzant aquesta idea es va tornar de nou a la discussió sobre la practicitat de la Dictadura del Proletariat. Quin és el paper dels comunistes en el socialisme? Han de ser els “fars” que redirigeixin a un ésser humà que tendeix naturalment cap a la restauració del capitalisme? No, els comunistes neguem la concepció d'una naturalesa humana intrínseca que tendeixi naturalment cap al capitalisme, de la mateixa manera que rebutgem la idea revisionista que el desenvolupament del capitalisme per si mateix ens portarà automàticament a la revolució proletària si esperem prou. D'altra banda, en la mesura que el socialisme parteix dels fonaments del vell ordre burgès (per exemple, la nova propietat social encara competeix amb vestigis de la petita producció mercantil), és normal que aquesta consciència social burgesa segueixi encara vigent i influent. Com assenyala el Manifest, “La revolució comunista trenca de la manera més radical amb el règim tradicional de la propietat; no té res, doncs, d'estrany que es vegi obligada a trencar, en el seu desenvolupament, de la manera també més radical, amb les idees tradicionals”. En aquest sentit, es va parlar sobre el concepte de la Revolució Cultural, com a eina de mobilització militar de les masses populars que reapareix cada cop que hi ha una lluita pel poder del proletariat, inclòs quan la lluita de classes s'aguditza sota el socialisme.